|
Parlaments i manifests de la
Federació
|
|
No a la discriminació lingüística
a Catalunya-Nord
| Països Catalans: una nació sense
estat Els Països Catalans tenen
uns 12 milions d’habitants i el territori té una
superfície de 70 000 km2. S’estenen al llarg de l’arc
mediterrani amb 800 km de costes.
El 1988, els diversos governs de les comunitats
autònomes i el Consell General dels Pirineus Orientals
van commemorar el mil·lenari de la nació catalana
que va tenir durant 700 anys les seves pròpies estructures
estatals.
La pèrdua de la seva administració
i de les seves llibertats va tenir lloc amb l’annexió
per Lluís XIV, del nord de Catalunya el 1659 (Tractat dels
Pirineus) i de la conquesta dels altres territoris catalans pel
seu nét Felipe V de 1709 a 1714. Ja el
1700 Lluís XIV publica un edicte bandejant la llengua catalana
de tota l’administració imposant la llengua francesa
com a llengua única. És l’inici de la repressió
lingüística. |
 |
Avui els Països Catalans són
dividits entre diferents estats
A l’alba del segle XXI, una part dels Països
Catalans ha recuperat sigui estructures estatals com Andorra,
sigui estatuts d’autonomia on la llengua és cooficial.
Tret de la Franja de Ponent, només Catalunya-Nord no té
dret a un reconeixement jurídic i doncs a un estatut específic.
Aquesta situació implica i provoca una absència
de política lingüística i una baixada en nombre
i en percentatges dels catalanoparlants.
| |
Estat andorrà: Principat
d’Andorra
(74 000 hab.) |
Estat francès: Catalunya del Nord
(410 000 hab.) |
| Estat espanyol:
Franja de Ponent
(49 000 hab.) |
|
Estat espanyol: Catalunya (6 500 000 hab.) |
Estat espanyol: País
Valencià (4 162 000 hab.) |
Estat espanyol: Illes Balears
(841 000 hab.) |
Estat italià:
Alguer a Sardenya (42 000 hab.) |
|
Catalunya-Nord: una identitat negada
Durant segles, la política lingüística portada
a terme per l’Estat francès ha estat la causa de
l’evident i progressiva reducció de l’espai
de totes les llengües de França a excepció
del francès. Amb una política forçada d’assimilació,
la francesització d’aquesta regió, igual com
va passar a totes les altres regions de França, va tenir
lloc amb la instauració de la llengua francesa en el conjunt
de les institucions: educació, Església, administració,
política, justícia, mitjans de comunicació,
cultura i en totes les formes d’activitats socials i econòmiques.
Així el francès es va imposar a poc a poc en detriment
del català dins la vida diària.
La desaparició del català dins aquests sectors
tan essencials va restringir el seu ús a la vida privada
i familiar, cosa que podia provocar le seva extinció. Aquesta
situació va crear una imatge retrògrada del català
que es veia associat a la gent del camp “sense cultura”.
Així doncs la situació lamentable de la llengua
catalana a Catalunya-Nord és deguda en bona part a la persecució
que va sofrir.
L’educació ha estat un dels principals mitjans de
despersonalització i de colonització del país.
Es va impedir als catalans del nord l’accés als coneixements
de llurs orígens, perquè les escoles no han donat
mai la possibilitat d’aprendre la llengua, la història
i la cultura del país. Així, la transmissió
de la llengua dels pares s’atura per tal d’estalviar
càstigs i humiliació imposats a l’escola als
qui no parlen francès.
A Catalunya-Nord, després de més de tres-cents
anys de pertinença a França, el suport institucional
és quasi inexistent, el pes demogràfic ínfim
i l’estatus del català, molt baix. Tot semblava haver
provocat un procés profund i irreversible d’alienació
i de transculturació que podia portar a la desaparició
de la llengua i de la cultura catalanes. Però aquests darrers
anys aquest procés sembla prendre una altra direcció...
El present
El poder omnipresent del govern central, la immigració
de funcionaris i de jubilats del nord, l’emigració
de la població jove i culta per aconseguir llocs de treball
a París i a d’altres regions septentrionals més
desenvolupades de França, el desig d’assimilació
a la cultura francesa no van ser prou forts per eradicar la llengua
i la cultura catalanes a Catalunya-Nord.
Les diferents enquestes realitzades aquests darrers anys donen
dades plenes d’esperança. D’una banda sembla
que existeix encara un sentiment generalitzat i molt arrelat de
catalanitat. D’un altra banda, malgrat totes les mesures
legals de l’Estat francès contra les llengües
regionals, hi ha encara catalans del Nord que han seguit i que
segueixen parlant el català.
Extractes d’Albert Gineste Llombart in www.web.fu-berlin.de/phin
- 28/2004) |
Dades per actuar extractes de l’enquesta
de Média Pluriel 1998
( en negreta dades del 1997 les altres són
del 1993.) |
| La situació
actual indica que l’ús i l’estat del coneixement
de la llengua catalana es van estabilitzant. Un xic més
d’una persona sobre dues, un 55% (64%),
diu entendre el català, però només un
24% (37%) perfectament, ja que la majoria dels catalans
del Nord són bilingües amb preeminència del
francès. Així de cada tres persones una, un 34%
(48%), afirma saber parlar el català (70% en els pobles
però encara 40% a Perpinyà), però només
|
|
un 17%
(34%) perfectament perquè la majoria dels parlants tenen
interferències lingüístiques i practiquen el
code-switching o «alternança de codi», és
a dir una alternança de les dues llengües. A més,
del conjunt de la població nord catalana un 39%
(46%) declara saber-lo llegir (amb dificultats a vegades) però
només un 16% (23%) fàcilment. Del
conjunt de la població, només un 11%
(10%) declara saber escriure en català. |
Una discriminació evident
de la llengua catalana
La llengua catalana no té
lloc en l’espai públic....
(% de presència de la llengua catalana amb relació
a la llengua francesa.)
- autopistes: 0%
- carreteres nacionals: 0%
- carreteres departamentals: 0%
- xarxa ferroviària: trens 0%
estacions i oficines 0%
informacions orals i escrites: 0%
- aeroport :0%
- ports: 0%
- hospitals i establiments de cures: < 2%
- administració d’estat: 0%
- administracions regional i local: 0%
- administració municipal: variable de 0% fins a 35%
|
Al nord tenim la república
però ens nega la veu pública |
68% de la població desitja un desenvolupament
de la retolació bilingüe català/francès (Média
Pluriel)
Més d’un 50% dels municipis demanen a
les administracions regionals i locals la presència del català
a l’espai públic
Les escoles no responen a les necessitats dels pares
(% de presència del català a les escoles amb relació
amb el total de la població escolaritzada concernida.)
- escoles públiques: classes bilingües 3%
- escoles catalanes associatives: 1,2%
- ensenyament secundari: classes bilingues < 1%
- alumnes que tenen una aproximació o iniciació a la
llengua catalana: < 15%
37% a 63% dels pares demanen un ensenyament bilingüe (segons
les enquestes.)
LA FEDERACIÓ PER A LA DEFENSA DE LA
LLENGUA I DE LA CULTURA CATALANES és una entitat que
federa desenes d’associacions que volen fer viure la cultura i
la llengua catalana a Catalunya-Nord.
federacio@aol.com
Carrer dels Agustins, 46
F-66000 Perpinyà Catalunya-Nord
Els mitjans de comunicació (públics o no) ignoren el català
( % de presència del català amb relació amb les
hores de difusió o de paginació en francès)
- cadenes de televisió TF1/ A2: 0% FR3: < 1%
- ràdios < 1% excepte una ràdio associativa que té
la seva difusió en català
- premsa escrita: diària: < 1%
setmanaris: < 5% excepte un setmanari de poca difusió en
català
- publicacions de comunicació de les administracions: <
3%
27 d’abril de 2006 la FEDERACIÓ al Parlament Europeu
Volem que la nostra llengua catalana parlada
i escrita
- sigui visible pertot arreu en l’espai públic
del nostre país
- sigui oficialment reconeguda, difosa i ensenyada
Volem compartir-la amb els milers
de persones que s’instal·len cada dia a casa nostra
Volem fer-la descobrir als milers de turistes
que visiten el nostre país
Volem que la nostra llengua, atestada per mil
anys de literatura a Catalunya-Nord, sigui present dins la nostra
societat avui i demà per tal de no caure en una marginalització
imposada.
|
Demanem al Parlament Europeu i als parlamentaris europeus…
La Declaració Universal de la Unesco (2001) i l’Agenda
21 de la Cultura adoptada a Barcelona (2004) consideren la diversitat
cultural, en particular la pluralitat de les llengües, com a principal
patrimoni de la humanitat. El president Chirac va lamentar, davant els
amerindis que rebia «la tragèdia oculta que té lloc
encara al davant nostre per tots els continents: la desaparició
lenta de cultures i de llengües minoritzades minvades per moviments
dominants». Ara bé, el nombre de catalanoparlants no deixa
de disminuir a Catalunya del Nord. Després de 350 anys dediscriminació
cultural i lingüística, la supervivència de la nostra
llengua està en joc.
Demanem al Parlement Europeu i als parlamentaris
de divulgar que membres d’una
nació europea, els catalans de Catalunya del Nord, estem dins
la mateixa situació que les poblacions ameríndies.
La constitució francesa reconeix l’existència només
d’una sola llengua en el seu territori, el francès (article
2 de la Constitució francesa) i ni tan sols admet el concepte
de «minoria nacional». La història catalana no és
ensenyada. La llengua catalana, rebaixada al nivell de «llengua
regional» no té cap estatus jurídic que garanteixi
la seva protecció ni el seu desenvolupament. La declaració,
fa uns anys, d’un ministre francès de l’Educació,
que deia «les llengües regionals no mereixen formar part
dels reptes culturals de demà» posa de manifest aquesta
política discriminatòria.
Demanem al Parlament Europeu i als parlamentaris que pressionin
el govern francès per tal que reconegui els drets culturals col·lectius.
França que pretén ser «el país
dels drets de l’home» ha signat, però encara no ha
ratificat ni la Carta Europea per les Llengües Regionals o Minoritzades,
ni el conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals.
Malgrat tot, França exigeix que tots els països candidats
a l’adhesió a la Unió Europea signin i ratifiquin
obligatòriament els dos textos.
Demanem al Parlament Europeu i als parlamentaris que denunciïn
a cada ocasió en
les diferents assemblees europees el doble llenguatge de l’Estat
francès.
El novembre de 2001 el Comitè dels drets econòmics,
socials i culturals de les Nacions Unides va condemnar França
fermament per «l’absència de reconeixement de les
minories a França». Recalca que «la igualitat davant
la llei no permet sempre d’assegurar la igualitat de gaudir dels
drets de l’home, i més precisament dels drets econòmics,
socials i culturals de grups minoritaris en el país».
Es va cridar França a ratificar la Convenció
marc europea sobre les minories nacionals (que només França
i Turquia no han signat), la Carta Europea de les Llengües Regionals
o Minoritzades, i l’article 27 del Pacte internacional dels drets
civils i polítics (1966) que precisa que dins els Estats on existeixen
minories lingüístiques «les persones membres d’aquestes
minories no poden ser privades del dret de tenir, amb el conjunt dels
altres membres de llur grup, llur pròpia vida cultural ».
També el Conveni internacional dels drets del nen (1989) afirma
aquest mateix dret per als nens d’origen autòcton en l’article
30 pel qual França va emetre reserves.
Demanem al Parlament Europeu i als parlamentaris
que interpel·lin el govern francès per tal que ratifiqui
la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritzades i els
altres documents esmentats.
27 d’abril de 2006 la FEDERACIÓ
al Parlament Europeu
|
